domingo, 26 de julio de 2015

Un instant



L’últim instant, de l’última hora del darrer dia
els meus dits tremolosos gairebé et podien tocar.

El desig m'accelerava el batec per la imminència
del teus llavis i el teu escalf.

De sobte... l’inesperat.

T’esvaeixes com la boira mar endins,
i jo, les mans alçades i els braços buits.


 R.dC

jueves, 18 de junio de 2015

Uniformades





Assegudes al vagó del tren de rodalies, jo me la mirava de reüll. Era una noia alta amb unes sabates de taló massa clàssiques per al seu estil, que s’intuía ben diferent. Molt guapa de fesomia malgrat que només la podia veure de perfil, ja que ella estava als seients de l’altra banda i amb el passadís entre mig. Lluïa una cabellera llarga, llisa i brillant que feia caure cap a un costat donant-li un aspecte eteri de model de passarel·la. Ulleres Ray Ban d’aviador, iPod i cascos per escoltar música amb aire distret, i una bossa negra de penjar com la d’un executiu. Fins aquí, res a dir.

Mentre me la mirava, em vaig anar  fixant amb la resta de la resta de la indumentària. La noia portava uns pantalons anodins de tall recte color blau marí, amb pinces i cinturó de cuir negre. La camisa de polièster blanca, tres canes gran, sense faiçó, ficada per dins dels pantalons i amb galons daurats i vermell sobre les espatlles. Una corbata llisa també de color blau marí que no duia justada al coll en aquell moment, però sí fixada amb una agulla daurada on hi havia un escut corporatiu que no vaig aconseguir distingir.

De primeres vaig pensar que potser la seva feina consistia en ser ordenança d’alguna administració pública de categoria, de les que encara utilitzen uniformes de general per als subalterns, però en el tram que recorre aquella línia de rodalies no n’hi ha cap i en tot plegat alguna cosa no m’encaixava... Llavors, quan la vaig veure dreta disposant-se a baixar del tren justament a l’Estació de Sants, em vaig adonar que ben bé podia ser pilot d’aviació (o membre de la cabina de pilotatge, no pas hostessa) i anava cap l’Aeroport del Prat, i així s'explicava aquesta mena de vestimenta.

De tota manera haig de dir que, malgrat que és poc adient als temps presents, l’estil del vestit en sí mateix no em molestava;  allò que realment em va indignar era veure aquella dona -o una dona- vestida d’home per imperatiu laboral.  Ja fos per deixadesa dels seus superiors o de qui tingués la responsabilitat de proveir de vestuari els seus empleats, era clar que en la seva seguretat masculina ni se’ls havia passat pel cap que una cosa així humilia, que anar públicament vestida d’aquesta manera ens fa sentir vergonya.

Ningú no discuteix que la forma del cos femení és diferent de la del masculí i que tohom té dret a sentir-se bé amb sí mateix. Així doncs, quina mania encara i quina  manca de respecte és voler posar a una dona un vestit amb les formes d’un home! Es posarien els homes una faldilla o una samarreta de tirants amb floretes i puntetes? pregunto. Oi que no? Doncs per què ens volen fer sentir tan malament a les dones amb uns guarniments que no ens pertoquen? Quelcom similar passa també massa sovint amb les dones policia, les que fan seguretat, les que vigilen els parquímetres... Pot ser és una qüestió de costos:  tothom amb el mateix uniforme i talla única, apa, que serà més barat.

El mateix vestit que portava la noia pilot es podria adequar sense cap problema a la faiçó femenina (que no vol dir de formes provocatives. Això seria un altre insult). Continuaria esssent lleig, però al menys seria respectuós. 


lunes, 19 de enero de 2015

REM





Caminava descalça per l’ampla avinguda deserta. 

Anava despentinada i duia posada aquella camisa horrorosa que la feia sentir tan lletja.

Es feia fosc i no lluïa ni un llum.

Ja era negra nit i es no veia res ni a un pam de la cara, per això caminava dubitativa, molt a poc a poc a poc, a les palpentes però no es volia aturar. Havia d’arribar com fos.

De sobre va sentir una presència que la va inquietar. No veia res.

Va sentir la presència a tocar i va entrar en pànic.

Va empunyar la daga i la va clavar amb força sense veure-hi, sense saber del cert si havia encertat o no.

Els llums es van encendre tot d’una. Era al passadís de casa seva i va veure com l’home estava ferit en un costat. Sagnava.

Ella no va abaixar la guàrdia, mantenia ferma la daga en direcció a ell agafant-la fort amb les dues mans per assegurar-se que no tremolaria ni li cauria a terra si ell es decidia a atacar-la: “Ves-te’n!”

L’home es resistia a marxar. Mantenia la mirada clavada en els seus ulls i somreia amb un somriure pervers: “Tornaré...”

“Ves-te’n, ara mateix!!!”, va cridar embogida fent un gest com si li volgués clavar una altra ganivetada.

Ell, lentament, va sortir a l’escala prement-se la ferida amb la mà, sense donar-li l’esquena ni abaixar la cara.

Ella va tancar la porta tot seguit. Per un moment es va sentir segura.

El pany, però, estava trencat i la porta s’obria. Ho tornava a provar d’una altra manera, però la porta continuava obrint-se. Així qualsevol podia accedir al pis, ell també quan es guarís. No l’havia matat i per tant podia tornar quan volgués.

La gent del seu voltant la ignorava, tothom restava indiferent quan els ho explicava. Llavors es va adonar que la visió se li ennuvolava per moments, perdent definició, enfosquint. Se sentia desemparada.

Però una noia amable prement-li la mà li va dir: "Truca de seguida el teu serraller i veuràs com t'ho arranjarà en un no res". El rostre se li va il·luminar i va pensar: “És clar, com és que no se’m ha acudit?”

Va agafar el telèfon mòbil per a fer la trucada immediatament però el botó de contactes no hi era, havia desaparegut de la pantalla i no podia trucar-lo perquè no se sabia el número de memòria. No veia la forma de contactar amb ell.

Va tornar a entrar en pànic.

L’amiga, afectuosament, li va prendre el telèfon dels dits i li ho va mostrar: “Veus? El botó és aquí. No passa res, és que l’han canviat de lloc”.

Es va tranquil·litzar. Ara sí que hi havia possibilitat de solució i la porta es podria tancar.



La fase REM va acabar i va caure en un son profund... A l’endemà l’home era mort.



viernes, 12 de septiembre de 2014

Sense eufemismes



Hi ha veïns que valen un imperi. Veïns que fan que aquest lloc gris que és la comunitat de propietaris on cadascú intenta tancar-se al seu cubicle, que els més afortunats ens hem pagat religiosament amb una hipoteca, sigui un espai  viu de convivència i participació... Veïns que ens fan notar que ‘existim’ i que 'som' als quals mai no els ho agrairem prou.

Tot aquest preàmbul ve a rel d’haver estat testimoni, val  a dir que involuntari, d’una situació familiar d’allò més peculiar. Diguem-ho així.

El cas és que l’altre dia, tard al vespre, un dia de calor en que hom té la porta de la terrassa oberta per deixar entrar la incipient fresca de la nit, la família del pis de sota mantenia una conversa acalorada i dinàmica. No obstant, en un moment donat, el pare, el mascle alfa, va aixecar la veu més alta del que és habitual per a fer una afirmació rotunda a fi que a tots els ho quedés ben clar:

-MERCEEÈ!!  LA TITA NO TÉ RES A VEURE AMB LA PRÒSTATA! LA PRÒSTATA ÉS ALLÒ QUE ET FIQUEN EL DIT PEL CUL... I A MI EL QUE EM MOLESTA ÉS UN OU. –¡Toma ya! Tal com raja, sense eufemismes.
-Ja ja. I perquè no te’ls talles tots dos, els ous? –Li va suggerir el seu fill, un nanàs llenguerut d’uns tretze anys.

A partir d’aquí la conversa familiar es va embolicar perquè tots es van esvalotar i parlar a l’hora i ja no vaig entendre clarament res més.

Mentrestant, jo asseguda al meu sofà del menjador mirant a tele, el gat en un costat i la safata del sopar sobre la falda, amb la boca oberta a punt de ficar-m’hi un tall de pollastre amb verduretes i la visió frontal en format panoràmic de la tita, la pròstata, el dit, el cul i el ous... Uns al·licients gastronòmics de primer ordre, vaja.

I després la gent diu que els espien els satèl·lits de la NASA...

...................................

Ja em perdonareu, però en aquesta ocasió no he trobat al meu arxiu cap fotografia  per il·lustrar el relat i prendre’n una de nova als efectes, confesso que no he tingut prou imaginació.



lunes, 4 de agosto de 2014

El salt




Com era possible que li hagués passat això, amb la seva experiència!? El dia era radiant, sense núvols ni vents, el salt havia estat perfecte... com sempre. I ara a tela del seu parapent es trobava enganxada en una branca que sobresortia del penya segat; havia quedat penjat pels tirants a centenars -o milers- de metres sobre el precipici que s’estenia allà baix, en una fondària que ni es veia de tan profunda.

Potser havia estat imprudent haver-se entestat a saltar a aquella hora de la tarda. Massa tard. En un vist i no vist es faria fosc i llavors, com el trobarien els equips de rescat? No suportaria el fred de la nit allà dalt penjat. I si venien bèsties? I si l’atacaven el voltors? Però es voltors no volen de nit... o si?

Mirava avall i el que veia feia autèntica fresa. Res sota els seus peus, solitud i silenci absoluts, només una lleugera brisa que el balancejava suaument. I mentre només fos brisa...

Havia de fer alguna cosa. Casumdena!!! Ell, un paracaigudista de l’exèrcit, capità retirat però en plena forma, es trobava en aquella situació com un novell i en perill real de mort si no hi feia res ben aviat. Tantes con n'havia passat, i en aquesta ocasió no li veia escapatòria.

Va recordar que duia el telèfon mòbil en una butxaca de la granota, però, ai dimonis!! la butxaca era a mitja cama dels pantalons i no s’hi arribava sense fer contorsions. I si es trencava la branca? També portava els guants posats que li feien molta nosa per a furgar-se les butxaques, però  si se’ls treia i li queien se li glaçarien els dits a poc que baixés la temperatura i per altra banda si havia d’enfilar-se d’alguna manera, amb els dits pelats no ho aconseguiria. A més a més, amb els nervis i el fred que ja començava a tenir, el més probable era que un telèfon tan petit li rellisqués de les mans i ni guants ni telèfon, i el més probable és que ni cobertura... La bengala, ostres, la bengala!! Es va palpar el cos i no la duia a sobre en aquesta ocasió. Un excés de confiança...

Però, de què es preocupava? Els companys s’adonarien que no havia tocat terra i el vindrien a buscar tot seguit. Com s’ho farien, però, per arribar a ell? Sense atrevir-se a fer ni un moviment per no provocar la branca i amarat de suor, mirava amunt i veia que hi havia massa tros fins a la cresta des de on havia saltat i per sota, massa alçada i massa vertical. Es va pixar al damunt.

El temps passava, la tarda anava caient i ningú no venia. Potser als companys ja els estava bé perdre’l de vista per sempre més? En un instant li va passar pel cap la història de la seva vida: va reconèixer que havia estat un malcarat intransigent, un autoritari, un prepotent... El cert és que no tenia amics de debò, no recordava la darrera vegada que havia rigut amb els seus camarades de forma sincera, i potser ara ho pagaria perquè, de fet, va haver d’admetre que ningú no l’estimava –no tenia dona ni xicota. Sempre havia menyspreat les dones des que a l'Institut la Núria...-, ni tan sols l’apreciaven. No, no vindria ningú, així de senzill. Punt i final.

Arribat a aquest extrem de certesa, va acceptar la situació i va claudicar. Va tenir clar que no volia morir lentament de fred ni que se’l mengessin els voltors a picossades mentre agonitzava. I va prendre una decisió: es deslligaria les corretges i en uns segons tot s’hauria acabat. Seria el més digne i un acte de valentia, perquè això ningú li ho podia negar. Ell havia estat un home coratjós en les missions en què havia participat i havia salvat la pell a més d’un, encara que després li fotés un parell de mastegots.

Va llençar els guants i va començar a deslligar-se... Lluny se sentia tímidament la remor d’un motor que s’acostava...