jueves, 27 de febrero de 2014

"Territorio comanche"



El martes de esta semana he asistido a una charla-conferencia a cargo de Rosa M. Calaf y de Gervasio Sánchez  (ella reconocida periodista de TVE -hoy jubilada-, y fotógrafo de guerra ‘freelance’, él) bajo título: “¿Vale la pena cubrir una guerra con tantos riesgos?”. Hacía días que esperaba poder escucharlos en directo, sobre todo a Gervasio de quien pude ver su trabajo “Desaparecidos” en el CCCB y los dos volúmenes de fotos que se publicaron, que guardo como un tesoro.

El auditorio de CaixaForum estaba hasta la bandera. Ambos, alternativamente, fueron explicando sus experiencias a lo largo y ancho de múltiples conflictos armados en todo el mundo, su posicionamiento, sus sentimientos, sus dificultades, así como las de otros profesionales que se han ido encontrando en ese duro y largo camino recorrido durante tantos años. Integridad sería la palabra.

Explicaron la inutilidad de las guerras que como siempre -o casi-, es un “apártate tú, que me pongo yo”, y se repiten los mismos errores, los mismos abusos y el mismo enriquecimiento obsceno de los que se acaban de ‘poner’: El Salvador, Nicaragua, Colombia… entre tantos otros (no se habló de las ‘Primaveras árabes’ porque el tema daría para tres días más). La colaboración de los bancos y algunas cajas de ahorro -tan inocentes ellos que nadie lo diría- en la financiación de armas y ya no digamos de los gobiernos españoles (de uno y otro signo) siempre prestos y raudos, en estos casos, sí.

Azuzaron a la concurrencia sobre la obligación que tenemos los lectores de ser críticos y de contrastar las informaciones en diversos medios de comunicación. Opinaron sobre la inmediatez de Facebook y de Twitter, que aportan titulares pero no cuentan historias, es decir, no van al fondo de la cuestión. 


Cuando se abrió del turno de preguntas tuve el privilegio de ser la primera persona en tomar la palabra. Varios asuntos se movían en mi cabeza, pero uno en especial, considerando las muertes y secuestros de reporteros, fotógrafos o cooperantes: “¿Creéis que la diplomacia española os da suficiente protección cuando estáis en una zona de conflicto armado? ¿Es de fiar la diplomacia española?”.  Murmullo general en la sala, suspiro (Uf!) y signo de admiración/precaución en las cejas de ambos.  En mi opinión, Rosa M. Calaf jugaba con cierta ventaja  al ser corresponsal de TVE, y manifestó no haber tenido problemas en ese sentido a lo largo de su carrera periodística. Gervasio es otro cantar, dijo que en general había encontrado buena disposición y colaboración por parte de los diplomáticos y los militares españoles con los que había tenido que tratar. Bien es cierto que ayudaba su gran experiencia, su carisma, su habilidad, y respeto a las líneas rojas…  Se había topado con diplomáticos (y funcionarios) de gran nivel que habían hecho lo indecible por ayudarlo en su trabajo, y otros unos bordes impresentables, los que menos. La cosa quedó ahí, pero yo no estaba del todo satisfecha con la respuesta, así que esperé.

Es cierto que yo había formulado mal la pregunta, ya que no se puede hablar de forma generalizada para criticar a  un colectivo, ya sean funcionarios, diplomáticos, médicos, periodistas… (que algún día puedes necesitar, pero sobre todo porque no todo ni a todos se puede meter en el mismo saco) ante un público masivo y al que no conoces. Otra cosa habría sido concretar la pregunta y pedir su opinión sobre tal o cual ministro, o sobre tal o cual embajador. Gervasio es  un fotoperiodista incómodo (como es su obligación) y por tanto, no tiene pelos en la lengua.


Así que al terminar el acto, bajé al escenario y le pregunté directamente: “¿Tú crees que si te sucediera algún percance mientras trabajas en un escenario de guerra, la diplomacia española movería el trasero por ti para sacarte del atolladero?” (recordando los secuestrados de los que dejamos de tener noticias en un momento dado). Entonces, ya en privado, me respondió que “la diplomacia española trabaja bien y que en la mayoría de los casos, lo mejor es que no se hable para no interferir en las negociaciones" y que él sí se siente seguro. Me quedé más tranquila, pero no pude evitar que viniera a mi memoria el caso del fotoperiodista Xosé Couso, sin resolver…

Al regresar a mi casa, ya muy tarde, me dirigí a mi biblioteca y rescaté la novela de Arturo Pérez Reverte “Territorio Comanche”, que he vuelto a leer en un plis plas.


domingo, 29 de diciembre de 2013

El retrobament



(La Dormeuse - Tamara de Lempicka)


Aquell estiu, pocs mesos després del trencament amb en Carles, la Raquel només volia fugir. Ni que fos per pocs dies, volia perdre de vista el seu entorn i tot el que li recordés a ell, i no se li va acudir altra cosa que fer un creuer, ves quina bestiesa! Però va pensar que dalt d'un gran vaixell se sentiria anònima entre la multitud, no tenia perquè relacionar-se si no volia; al capvespre guaitaria el mar asseguda a la coberta més alta i es deixaria bressolar pel suau balanceig de les ones. Seria un senzill creuer pel Mediterrani, aquell mar on mil pobles han vessat les seves llàgrimes que cantava en Serrat. Anava amb l'ànima en estat precari i volia evadir-se, no pensar, deixar-se portar, estar tranquil·la. No havia previst res, si li venia de gust ja baixaria en tocar a port i si no, es quedaria prenent el sol.



Només posar el peus a la nau, però, la Raquel es va creuar amb la mirada d'un home de revista -d'aquells que no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys- amb una mirada blava que la va travessar com la fiblada d'un estilet al mig del front. Es va quedar torbada però com que ja en tenia prou amb el seu problema, el va apartar desseguida del seu cap.

El cas és que en els dies successius va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell la mirava, de lluny, insistent... Tot i així, la Raquel es va pensar que eren figuracions seves. El seu aspecte físic es podia dir que era prou atractiu, però tampoc era jove i tenia la mirada trista, i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques, de manera que ell hauria pogut triar sense dificultat. Qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima!. A més, era el metge del vaixell, la qual cosa és un grau, i estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, per tant, per què la Raquel precisament? Sens dubte eren cabòries...



No obstant, en un moment donat de la nit del darrer dia, ambdós varen coincidir al bar de la segona coberta mentre ell estava amb un altre oficial i la xicota d’aquell. En veure que la Raquel anava sola la van cridar convidant-la a asseure’s amb ells i ella va acceptar de bon grat. Però no havien passat ni deu minuts d’estar asseguts parlant de tot i de res, que en Yuri va prendre les mans de la Raquel entre les seves, les mans poderoses d’un gegant de quasi dos metres tan dolces que l'acariciaven i la reconfortaven. Es miraven als ulls i es reconeixien amb el temor i desig inevitables, com ho farien els animals salvatges.

De sobte, sostenint-li encara fermament les mans la va aixecar amb suavitat, i sense pronunciar ni una paraula, la va conduir cap a la seu camarot sense que ella fos capaç de decidir o d'objectar. En aquell moment la Raquel va sentir que 'havia passat un àngel' i que el batec de les ales l’havia embolcallat provocant una màgia que ja tenia oblidada. Varen fer l'amor amb una intensitat i un sentiment inusuals en situacions com aquella. Varen dormir tota la nit abraçats, ell no la va deixar ni un moment, cosa ben estranya quan es tracta d'un encontre ocasional.

Al dia següent a primera hora del matí arribaven a port i tocava deixar el vaixell defintivament. La Raquel i el Yuri es van acomiadar. Ell era ucraïnès resident al País Vasc, no li va  fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però li va demanar el seu múmero de telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Ella li va donar tot i saber que era un formulisme, que això no passa mai i que aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc, per aquest motiu ella ni tan sols li va demanar el seu. 

-----------------------

 La Raquel va continuar amb la seva vida amb altres amors i desamors entre mig, però de vegades, la imatge d’en Yuri se li presentava tan nítida al cervell que la feia dubtar si havia estat un somni o havia estat real. La darrera vegada que li va venir al cap va ser un mes de desembre al cap de tres anys, quan va marxar de viatge al Brasil creuant l'Atlàntic i en pujar al vaixell va recordar-se'n un altre cop i va pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida, si se’l trobaria allí... Evidentment, en Yuri no hi era i ho va oblidar tan prompte va poder amb una punta d’enyorament al cor, però. Es va proposar divertir-se tot el que pogués, d'això es tractava al capdavall. I va triomfar, sí senyor! I en un moment donat en tenia quatre al seu darrere amb una escena de gelosia inclosa.



Però com que la vida pot convertir-se en una porta giratòria, arriba l’inesperat. Al cap d’un mes des que havia tornat del viatge, la Raquel va rebre una trucada de telèfon. En un primer moment, es va quedar tan desconcertada que no va reconèixer de qui era aquella veu ni aquell accent estrany i no encertava a relacionar-lo, però ell insistia en que s’havien conegut al Mediterrani sense explicacions més definides... Ella portava molts anys viatjant arreu... s'espremia cervell, però no... Ell recordava perfectament el seu nom, que tenia un fill i també altres detalls personals que segurament ella li devia explicar. Però ni una paraula del creuer. La Raquel estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no s'imaginava... i pensava: “A veure què es pensarà aquest home de mi?, sembla que em coneix molt bé i jo no, i creurà que en tinc tota una col·lecció i per això no me'n recordo, i tampoc és així!”. Estava enfadada amb sí mateixa per aquest oblit imperdonable. Al final hi va caure!. Ostres, ostres, ostres!!! Era ell, era ell!!! Era en Yuri que li va dir que estava molt nerviós per aquella trucada. La Raquel va mirar de tranquil·litzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt, molt contenta després de tant de temps, que ho considerava un acte de valentia per la seva part, que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses. 


En Yuri li va explicar que havia estat anant cap aquí i cap allà, també a Ucraïna, que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio" a Madrid amb els títols i els post graus però ara tenia un contracte -que no era cap meravella però un contracte al cap i a la fi-  en un centre de salut de Catalunya i... que la volia veure. La Raquel tremolava d’emoció. 


Durant una setmana la va trucar diverses vegades tan tendre i entranyable que a ella li semblava estar en un núvol; se sentia única ("You are the one", com deia la pel·lícula). Encara no s’ho podia creure! Era com si les forces còsmiques s'haguessin aliat al seu favor. No hi havia dubte, es tractava d'un procés telepàtic, que no es pot confondre amb un desig; la percepció és completament diferent, ja que en aquests casos l'altra persona també hi està implicada activament, per això coincideix i es produeix. La Raquel va sentir renéixer quelcom molt profund dintre seu. Després de tres anys des d'aquell trencament que l’havia deixat tan afeblida i d'una més que difícil remuntada, ara bé que es mereixia un somriure de la vida. En Yuri li va dir que la vindria a trobar per a que li ensenyés l'idioma i més coses..., deia.




Els immigrants amb pocs recursos, ja se sap, en tots els àmbits i en tots els països són carn de canó fins que amb el temps i perseverança es fan un lloc, per tant, amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, van quedar per trobar-se a la tarda de dijous de la setmana vinent que ell aniria a Barcelona. La Raquel es va passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornat, i havia vingut a buscar-la a ella!


 Tot era massa bonic, però, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó, en el transcurs del dimarts anterior a la trobada la Raquel va tenir una mena de desassossec que li va recórrer tot el cos com si presentís que alguna cosa no anava bé.  Efectivament, el vespre d’aquell dimarts en Yuri la va telefonar aquesta vegada per a dir-li que l'havien avisat de repent per a un contracte molt llaminer de dotze mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar atesa la seva situació a Espanya i que se'n anava, que ho sentia en l’ànima però havia de marxar. I havia de preparar l'equipatge perquè marxava just l'endemà, dimecres al matí, amb l’amic de Sant Petersburg que l'havia avisat, de manera que ni tan sols es podrien veure però tornaria uns dies a l’estiu...



  Li va caure l'ànima als peus i la va envair una profunda tristesa, gairebé arrenca a plorar. Li va dir adéu i bona sort, quina altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena de debò i li preguntava: “Per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol o l'agost", com traient-li importància. Insistia en que tornaria, li deia que ella era una dona forta, que guaités les estrelles com quan eren al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. La Raquel assentia calladament des de l’altra banda del telèfon amb els ull negats i un nus a la gola, i un fil de veu a causa del desencís. I en Yuri va marxar, un altre cop.



Però ella no podia evitar pensar que aquesta vegada la tornada ja no seria i que
, ara sí, aquí s'acabava tot. 

Mil reflexions, mil contradiccions, mil  preguntes sense resposta:

-“Ni tan sols conec el seu nom sencer ni tinc forma de saber si el que m'ha explicat és cert o ha estat una fugida...  una cosa així no s'improvisa d'avui per demà, hom no se'n va del país de repent, oi? ... em sembla... o si?

“Em pregunto, per què ha hagut d'entrar un altre cop a la meva vida si no s'hi havia de quedar? 

“Per què després de tant de temps, una persona es recorda de tants detalls d'una altra, pot parlar amb tanta passió, si no és que li interessa de debò? En els amors ocasionals són mínims els que han deixat una petjada suficient que romangui a la meva memòria més enllà d'un parell de mesos... Jo, aquest cop estava disposada a viure aquest regal que se'm presentava amb tota la intensitat tot i el risc que comportava, perquè me l’he cregut. Jo, que estic feta de ferro forjat i que em creia invulnerable” 



Està vist que amb els sentiments ni els anys ni l'experiència serveixen de gaire... L'amor, quina bogeria que ens transbalsa la vida i ens fa perdre el nord! 

sábado, 7 de diciembre de 2013

Els veïns i altres misèries





He decidit que vull canviar de casa.  I mira que el meu pis és una monada: acollidor, confortable, coquetó... Igual és que sóc paranoica, jo; pot ser, però diria que no, perquè suportar els veïns del meu replà té el seu mèrit. I aquest mèrit el porto a l'esquena des de fa 13 anys, o sigui que ja n’hi ha prou!. Ella és una paia insidiosa d'aquestes que punxen i foten, i ell, un tipus molt nerviós i inestable. Tant que m’hi vaig mirar a l’hora de comprar-lo i ja és mala sort, coi!. Tenen unes esbroncades diàries, de campionat!, amb cops de porta i persecucions incloses. I a més a més, per qualsevol nimietat: els cordons de les sabates, l'oli de l'amanida, un calaix mal tancat, coses així. De sobte es munta un pollastre, que acaba quan ell abandona el pis donant un cop de porta estrepitós, que algun dia arrencarà el bastiment, i se'n va bramant escales avall. Torna al cap d'una estona com si res hagués passat... Però ja ens ha fotut nerviosos a tots.

L'home toca el piano i ho fa molt bé. Però no m'agrada escoltar-lo, perquè sí, és cert que té una gran habilitat amb els dits i cap nota està fora de lloc, però, ai amics! El toca de manera que més aviat sembla que l’està matant. O sigui aquí no podem dir allò de 'he plays the piano', sinó 'he kills the piano!'. No sé jo en què o en qui deu estar pensant...

El cas és que aquest cap de setmana el meu veí tocat de l’ala i jo hem coincidit, sols, a l'ascensor pujant del garatge. Ell, mirant-me amb aquells ulls giratoris extraviats i un somriure que s'estira i s'arronsa compulsivament, va i em diu molt misteriós: “Estic mirant això de les càmeres de seguretat...” i jo: Siii?... Aaah! Dreta com un bastó, enganxada a la paret de l'ascensor que pujava més lentament del normal. O això em semblava.

Perquè aquesta és una altra. Resulta que la porta del nostre garatge té un gran atractiu per als nois que surten dels bars a les quatre del matí els caps de setmana. Tothom sabem que els bars disposen urinaris, però per alguna raó que se m'escapa, ells prefereixen de llarg marcar territori a la porta del nostre garatge. I tots els caps de setmana –i ja no parlem quan hi ha alguna celebració!- la nostra porta apareix degudament decorada amb dibuixos abstractes de pixats a diferent altura, a 60 o 70 cm més ò menys.  Per això sé que són homes! perquè si fossin dones, això seria físicament impossible... i després una reguera que baixa rampa avall fins... Va, no dic res més.

Com que enguany ell és el president de la comunitat, ha pensat que la solució definitiva passa per posar càmeres de seguretat. Ostres, i per a què? Em pregunto. Què farem amb les cintes un cop tinguem gravada la totalitat del ‘orinants’ de la zona? Les anirem a lliurar a la Policia que no enxarpen ni als lladres?

Això en el cas que la gravació sigui clara, perquè, anem a imaginar: Els ‘orinants’ es col·loquen a l'esquerre la major part de les vegades. Això significa que la càmera ha d'estar situada a la cantonada de dalt d'aquell costat enfocant de dalt a baix. Però el normal és que el ‘orinant’ miri cap avall per contemplar el producte de si mateix que ens vol regalar. És gairebé segur –vaja, segur del tot- que no mirarà a càmera per molt presumit que sigui i que li agradés sortir a la ‘tele’, dubto que ho sigui fins aquest extrem; a més, es podria mullar els peus si es desconcentra i perdria la gràcia. De manera que l'únic que quedarà perfectament definit serà el seu crani, la qual cosa dóna molt poques pistes sobre el subjecte. El que sí que pot quedar clar és el seu 'pardalet' i la intensitat de... En conseqüència em pregunto: Quines dades facilitarem a la Policia quan tinguem les cintes? Coronetes i ocellets líquidament piulant? Em fa l’efecte que és poc material per a una bona recerca...

L'ascensor anava pujant, jo immòbil encara amb l’esquena clavada al lateral, ell mirant-me amb aquells ulls esbatanats, em vaig atrevir a proposar-li una alternativa tant o més absurda amb una secreta dosi d'ironia britànica, que no va captar: "També podríem considerar posar-hi una cèl·lula elèctrica... Tots sabem que l'aigua és un bon conductor de l'electricitat, així que si posem una cèl·lula elèctrica que s'activi en l'entrar en contacte amb el rajolí, provocaria una descàrrega al 'pardalet' del subjecte. Física pura. No es tracta d'electrocutar-lo, ni pensar-ho! ni tan sols socarrimar-lo; només produir-li una... fiblada, una sensació desagradable (just el contrari de la sensació agradable que tots coneixem). Segur que se li talla immediatament (Collons! buf!) I no repetirà mai més. Almenys aquest. I a poc a poc aniríem solucionant o minimitzant el problema".

Se’m va quedar mirant fixament entre pensatiu i admirat:   
     
- "Doncs sí , sí que seria una bona opció... l’estudiaré..." - em va dir. Al paio li va agradar la idea i s'ho va prendre seriosament. I en aquestes quedem -amb una gran salutació i un somriure Profident- en arribar al replà comú. Amb els seus antecedents, era de preveure. 

Apa! Per a la propera reunió extraordinària de veïns que té previst convocar, ja tenim tema. I, d’acord jo me'n vaig, però per res del món me la perdria només per veure la cara d’estupor d'uns i altres, allà que aniré. Segur que l’espectacle valdrà la pena. Espero, però, no haver fet un disbarat amb la meva  proposta...

martes, 3 de diciembre de 2013

La crisàlide




Eren les cinc de la matinada quan la Flora es va despertar suada i amb un neguit al cos que li fins i tot li va provocar palpitacions. Començava a clarejar. Al seu costat jeia en Roland que dormia plàcidament; va escoltar la seva respiració profunda, compassada i lliure de tot sentiment culpa... ell, no obstant, no es va  adonar de l'estat en què es trobava la Flora. De fet, en Roland sembla que mai no s’adonava d’altra cosa que no fos ell mateix.

Feia sis mesos que estaven junts, per dir-ho d'alguna manera. Cadascú a casa seva, per descomptat, però es veien els caps de setmana i festes de guardar en les que ell no tenia altre feina. Perquè el treball d’en Roland era molt, molt important; era d’aquells que no es poden ajornar, d’aquells en que el món s’atura quan ell està creant. En Roland i el seu món...

Aquella nit havien fet l’amor. Bé..., és un dir; en tot cas, convé aclarir que la Flora sí que havia fet l’amor però en Roland havia practicat sexe. Aquell home alt i prim d’ulls líquids semblava tenir dificultats per abraçar-la, gairebé com si li fes por tocar-la no per temor a trencar-la, sinó perquè si l’abraçava de veritat potser ja no podria prescindir d’ella. I a en Roland el terroritzava la sola idea de que aquesta possibilitat es pogués donar.
-Per a mi, el més important és la meva obra, els meus alumnes que em demanen coneixement i consell, els meus col·legues de la Universitat... Ells ho só tot per a mi, són la meva família. Tu no ho pots entendre perquè l’única cosa que hi ha entre tu i jo és sexe.

Com és possible estimar una persona així? Quin és el mecanisme que fa que una dona que no és cap bleda tingui sentiments profunds cap una altra que la menysprea? És absurd. La Flora, però, volia pensar que amb el temps...


Aquella matinada en què es va despertar sobtadament a les cinc va ser a causa d’un somni ben estrany:
Estava sola en mig d’un camp d’herba tendra i estava prenyada, quan li van sobrevenir els dolors del part. Ajupida inicialment, de genolls amb les cames obertes després, va empènyer amb totes les forces per donar a llum l’infant que venia. El terra va quedar inundat, empapat amb el líquid amniòtic que fluïa sense aturador. Seguidament s'ha produït el part. Però no era una criatura el que ha nascut: era una crisàlide translúcida que deixava entreveure el rostre i les formes d’un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit... o pot ser era mort?. No, mort no. No podia ser, tenia unes faccions tan dolces! No podia estar mort.

La Flora ha anat traient amb ànsia un per un els tels que l’embolcallaven a fi de deslliurar-lo, i donar-li vida, però a mesura que treia més i més capes d'aquella pellofa l’única cosa que aconseguia era fer-lo cada vegada més petit, més deforme, més diluït. Al final no ha quedat res, només una sensació d’horror i desassossec!


Es va mirar novament en Roland amb els ulls humits, aquell home emocionalment inassequible, i ho va tenir clar: no hi havia amor...  i mai no n’hi hauria. L'infant havia nascut mort.