viernes, 12 de septiembre de 2014

Sense eufemismes



Hi ha veïns que valen un imperi. Veïns que fan que aquest lloc gris que és la comunitat de propietaris on cadascú intenta tancar-se al seu cubicle, que els més afortunats ens hem pagat religiosament amb una hipoteca, sigui un espai  viu de convivència i participació... Veïns que ens fan notar que ‘existim’ i que 'som' als quals mai no els ho agrairem prou.

Tot aquest preàmbul ve a rel d’haver estat testimoni, val  a dir que involuntari, d’una situació familiar d’allò més peculiar. Diguem-ho així.

El cas és que l’altre dia, tard al vespre, un dia de calor en que hom té la porta de la terrassa oberta per deixar entrar la incipient fresca de la nit, la família del pis de sota mantenia una conversa acalorada i dinàmica. No obstant, en un moment donat, el pare, el mascle alfa, va aixecar la veu més alta del que és habitual per a fer una afirmació rotunda a fi que a tots els ho quedés ben clar:

-MERCEEÈ!!  LA TITA NO TÉ RES A VEURE AMB LA PRÒSTATA! LA PRÒSTATA ÉS ALLÒ QUE ET FIQUEN EL DIT PEL CUL... I A MI EL QUE EM MOLESTA ÉS UN OU. –¡Toma ya! Tal com raja, sense eufemismes.
-Ja ja. I perquè no te’ls talles tots dos, els ous? –Li va suggerir el seu fill, un nanàs llenguerut d’uns tretze anys.

A partir d’aquí la conversa familiar es va embolicar perquè tots es van esvalotar i parlar a l’hora i ja no vaig entendre clarament res més.

Mentrestant, jo asseguda al meu sofà del menjador mirant a tele, el gat en un costat i la safata del sopar sobre la falda, amb la boca oberta a punt de ficar-m’hi un tall de pollastre amb verduretes i la visió frontal en format panoràmic de la tita, la pròstata, el dit, el cul i el ous... Uns al·licients gastronòmics de primer ordre, vaja.

I després la gent diu que els espien els satèl·lits de la NASA...

...................................

Ja em perdonareu, però en aquesta ocasió no he trobat al meu arxiu cap fotografia  per il·lustrar el relat i prendre’n una de nova als efectes, confesso que no he tingut prou imaginació.



lunes, 4 de agosto de 2014

El salt




Com era possible que li hagués passat això, amb la seva experiència!? El dia era radiant, sense núvols ni vents, el salt havia estat perfecte... com sempre. I ara a tela del seu parapent es trobava enganxada en una branca que sobresortia del penya segat; havia quedat penjat pels tirants a centenars -o milers- de metres sobre el precipici que s’estenia allà baix, en una fondària que ni es veia de tan profunda.

Potser havia estat imprudent haver-se entestat a saltar a aquella hora de la tarda. Massa tard. En un vist i no vist es faria fosc i llavors, com el trobarien els equips de rescat? No suportaria el fred de la nit allà dalt penjat. I si venien bèsties? I si l’atacaven el voltors? Però es voltors no volen de nit... o si?

Mirava avall i el que veia feia autèntica fresa. Res sota els seus peus, solitud i silenci absoluts, només una lleugera brisa que el balancejava suaument. I mentre només fos brisa...

Havia de fer alguna cosa. Casumdena!!! Ell, un paracaigudista de l’exèrcit, capità retirat però en plena forma, es trobava en aquella situació com un novell i en perill real de mort si no hi feia res ben aviat. Tantes con n'havia passat, i en aquesta ocasió no li veia escapatòria.

Va recordar que duia el telèfon mòbil en una butxaca de la granota, però, ai dimonis!! la butxaca era a mitja cama dels pantalons i no s’hi arribava sense fer contorsions. I si es trencava la branca? També portava els guants posats que li feien molta nosa per a furgar-se les butxaques, però  si se’ls treia i li queien se li glaçarien els dits a poc que baixés la temperatura i per altra banda si havia d’enfilar-se d’alguna manera, amb els dits pelats no ho aconseguiria. A més a més, amb els nervis i el fred que ja començava a tenir, el més probable era que un telèfon tan petit li rellisqués de les mans i ni guants ni telèfon, i el més probable és que ni cobertura... La bengala, ostres, la bengala!! Es va palpar el cos i no la duia a sobre en aquesta ocasió. Un excés de confiança...

Però, de què es preocupava? Els companys s’adonarien que no havia tocat terra i el vindrien a buscar tot seguit. Com s’ho farien, però, per arribar a ell? Sense atrevir-se a fer ni un moviment per no provocar la branca i amarat de suor, mirava amunt i veia que hi havia massa tros fins a la cresta des de on havia saltat i per sota, massa alçada i massa vertical. Es va pixar al damunt.

El temps passava, la tarda anava caient i ningú no venia. Potser als companys ja els estava bé perdre’l de vista per sempre més? En un instant li va passar pel cap la història de la seva vida: va reconèixer que havia estat un malcarat intransigent, un autoritari, un prepotent... El cert és que no tenia amics de debò, no recordava la darrera vegada que havia rigut amb els seus camarades de forma sincera, i potser ara ho pagaria perquè, de fet, va haver d’admetre que ningú no l’estimava –no tenia dona ni xicota. Sempre havia menyspreat les dones des que a l'Institut la Núria...-, ni tan sols l’apreciaven. No, no vindria ningú, així de senzill. Punt i final.

Arribat a aquest extrem de certesa, va acceptar la situació i va claudicar. Va tenir clar que no volia morir lentament de fred ni que se’l mengessin els voltors a picossades mentre agonitzava. I va prendre una decisió: es deslligaria les corretges i en uns segons tot s’hauria acabat. Seria el més digne i un acte de valentia, perquè això ningú li ho podia negar. Ell havia estat un home coratjós en les missions en què havia participat i havia salvat la pell a més d’un, encara que després li fotés un parell de mastegots.

Va llençar els guants i va començar a deslligar-se... Lluny se sentia tímidament la remor d’un motor que s’acostava...

jueves, 27 de febrero de 2014

"Territorio comanche"



El martes de esta semana he asistido a una charla-conferencia a cargo de Rosa M. Calaf y de Gervasio Sánchez  (ella reconocida periodista de TVE -hoy jubilada-, y fotógrafo de guerra ‘freelance’, él) bajo título: “¿Vale la pena cubrir una guerra con tantos riesgos?”. Hacía días que esperaba poder escucharlos en directo, sobre todo a Gervasio de quien pude ver su trabajo “Desaparecidos” en el CCCB y los dos volúmenes de fotos que se publicaron, que guardo como un tesoro.

El auditorio de CaixaForum estaba hasta la bandera. Ambos, alternativamente, fueron explicando sus experiencias a lo largo y ancho de múltiples conflictos armados en todo el mundo, su posicionamiento, sus sentimientos, sus dificultades, así como las de otros profesionales que se han ido encontrando en ese duro y largo camino recorrido durante tantos años. Integridad sería la palabra.

Explicaron la inutilidad de las guerras que como siempre -o casi-, es un “apártate tú, que me pongo yo”, y se repiten los mismos errores, los mismos abusos y el mismo enriquecimiento obsceno de los que se acaban de ‘poner’: El Salvador, Nicaragua, Colombia… entre tantos otros (no se habló de las ‘Primaveras árabes’ porque el tema daría para tres días más). La colaboración de los bancos y algunas cajas de ahorro -tan inocentes ellos que nadie lo diría- en la financiación de armas y ya no digamos de los gobiernos españoles (de uno y otro signo) siempre prestos y raudos, en estos casos, sí.

Azuzaron a la concurrencia sobre la obligación que tenemos los lectores de ser críticos y de contrastar las informaciones en diversos medios de comunicación. Opinaron sobre la inmediatez de Facebook y de Twitter, que aportan titulares pero no cuentan historias, es decir, no van al fondo de la cuestión. 


Cuando se abrió del turno de preguntas tuve el privilegio de ser la primera persona en tomar la palabra. Varios asuntos se movían en mi cabeza, pero uno en especial, considerando las muertes y secuestros de reporteros, fotógrafos o cooperantes: “¿Creéis que la diplomacia española os da suficiente protección cuando estáis en una zona de conflicto armado? ¿Es de fiar la diplomacia española?”.  Murmullo general en la sala, suspiro (Uf!) y signo de admiración/precaución en las cejas de ambos.  En mi opinión, Rosa M. Calaf jugaba con cierta ventaja  al ser corresponsal de TVE, y manifestó no haber tenido problemas en ese sentido a lo largo de su carrera periodística. Gervasio es otro cantar, dijo que en general había encontrado buena disposición y colaboración por parte de los diplomáticos y los militares españoles con los que había tenido que tratar. Bien es cierto que ayudaba su gran experiencia, su carisma, su habilidad, y respeto a las líneas rojas…  Se había topado con diplomáticos (y funcionarios) de gran nivel que habían hecho lo indecible por ayudarlo en su trabajo, y otros unos bordes impresentables, los que menos. La cosa quedó ahí, pero yo no estaba del todo satisfecha con la respuesta, así que esperé.

Es cierto que yo había formulado mal la pregunta, ya que no se puede hablar de forma generalizada para criticar a  un colectivo, ya sean funcionarios, diplomáticos, médicos, periodistas… (que algún día puedes necesitar, pero sobre todo porque no todo ni a todos se puede meter en el mismo saco) ante un público masivo y al que no conoces. Otra cosa habría sido concretar la pregunta y pedir su opinión sobre tal o cual ministro, o sobre tal o cual embajador. Gervasio es  un fotoperiodista incómodo (como es su obligación) y por tanto, no tiene pelos en la lengua.


Así que al terminar el acto, bajé al escenario y le pregunté directamente: “¿Tú crees que si te sucediera algún percance mientras trabajas en un escenario de guerra, la diplomacia española movería el trasero por ti para sacarte del atolladero?” (recordando los secuestrados de los que dejamos de tener noticias en un momento dado). Entonces, ya en privado, me respondió que “la diplomacia española trabaja bien y que en la mayoría de los casos, lo mejor es que no se hable para no interferir en las negociaciones" y que él sí se siente seguro. Me quedé más tranquila, pero no pude evitar que viniera a mi memoria el caso del fotoperiodista Xosé Couso, sin resolver…

Al regresar a mi casa, ya muy tarde, me dirigí a mi biblioteca y rescaté la novela de Arturo Pérez Reverte “Territorio Comanche”, que he vuelto a leer en un plis plas.


domingo, 29 de diciembre de 2013

El retrobament



(La Dormeuse - Tamara de Lempicka)


Aquell estiu, pocs mesos després del trencament amb en Carles, la Raquel només volia fugir. Ni que fos per pocs dies, volia perdre de vista el seu entorn i tot el que li recordés a ell, i no se li va acudir altra cosa que fer un creuer, ves quina bestiesa! Però va pensar que dalt d'un gran vaixell se sentiria anònima entre la multitud, no tenia perquè relacionar-se si no volia; al capvespre guaitaria el mar asseguda a la coberta més alta i es deixaria bressolar pel suau balanceig de les ones. Seria un senzill creuer pel Mediterrani, aquell mar on mil pobles han vessat les seves llàgrimes que cantava en Serrat. Anava amb l'ànima en estat precari i volia evadir-se, no pensar, deixar-se portar, estar tranquil·la. No havia previst res, si li venia de gust ja baixaria en tocar a port i si no, es quedaria prenent el sol.



Només posar el peus a la nau, però, la Raquel es va creuar amb la mirada d'un home de revista -d'aquells que no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys- amb una mirada blava que la va travessar com la fiblada d'un estilet al mig del front. Es va quedar torbada però com que ja en tenia prou amb el seu problema, el va apartar desseguida del seu cap.

El cas és que en els dies successius va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell la mirava, de lluny, insistent... Tot i així, la Raquel es va pensar que eren figuracions seves. El seu aspecte físic es podia dir que era prou atractiu, però tampoc era jove i tenia la mirada trista, i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques, de manera que ell hauria pogut triar sense dificultat. Qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima!. A més, era el metge del vaixell iaixò és un grau; estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, per tant, per què la Raquel precisament? Sens dubte eren cabòries...



No obstant, en un moment donat de la nit del darrer dia, ambdós varen coincidir al bar de la segona coberta mentre ell estava amb un altre oficial i la xicota d’aquell. En veure que la Raquel anava sola la van cridar convidant-la a asseure’s amb ells i ella va acceptar de bon grat. Però no havien passat ni deu minuts d’estar asseguts parlant de tot i de res, que en Yuri va prendre les mans de la Raquel entre les seves, les mans poderoses d’un gegant de quasi dos metres tan dolces que l'acariciaven i la reconfortaven. Es miraven als ulls i es reconeixien amb el temor i desig inevitables com ho farien els animals salvatges.

De sobte, sostenint-li encara fermament les mans la va aixecar amb suavitat, i sense pronunciar ni una paraula, la va conduir per aquels pasadissos enrevessats cap a la seu camarot sense que ella fos capaç de decidir o d'objectar. En aquell moment la Raquel va sentir que 'havia passat un àngel' i que el batec de les ales l’havia embolcallat provocant una màgia que ja tenia oblidada. Varen fer l'amor amb una intensitat i un sentiment inusuals en situacions com aquella. Varen dormir tota la nit abraçats, ell no la va deixar ni un moment, cosa ben estranya quan es tracta d'un encontre ocasional.

Al dia següent a primera hora del matí arribaven a port i tocava deixar el vaixell defintivament. La Raquel i el Yuri es van acomiadar. Ell era ucraïnès resident al País Vasc, no li va  fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però li va demanar el seu múmero de telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Ella li va donar tot i saber que era un formulisme, que això no passa mai i que aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc, per aquest motiu ella ni tan sols li va demanar el seu. 

-----------------------

 La Raquel va continuar amb la seva vida, amb altres amors i desamors entre mig, però de vegades, la imatge d’en Yuri se li presentava tan nítida al cervell que la feia dubtar si havia estat un somni o havia estat real. La darrera vegada que li va venir al cap va ser un mes de desembre al cap de tres anys, quan va marxar de viatge al Brasil creuant l'Atlàntic i en pujar al vaixell va recordar-se'n un altre cop i va pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida, si se’l trobaria allí... Evidentment, en Yuri no hi era i ho va oblidar tan prompte com va poder amb una punta d’enyorament al cor, però. Es va proposar divertir-se tot el que pogués, d'això es tractava al capdavall. I va triomfar, sí senyor!!! I en un moment donat en tenia quatre al seu darrere amb una escena de gelosia inclosa.



Però com que la vida pot convertir-se en una porta giratòria, arriba l’inesperat. Al cap de dos mesos des que havia tornat del viatge, la Raquel va rebre una trucada de telèfon. En un primer moment, es va quedar tan desconcertada que no va reconèixer de qui era aquella veu ni aquell accent estrany i no encertava a relacionar-lo, però ell insistia en que s’havien conegut al Mediterrani sense explicacions més definides... Ella portava molts anys viatjant arreu... s'espremia cervell, però no... Ell recordava perfectament el seu nom, que tenia un fill i també altres detalls personals, però ni una paraula del creuer. La Raquel estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no s'imaginava... i pensava: “A veure què es pensarà aquest home de mi?, sembla que em coneix molt bé i jo no, i creurà que en tinc tota una col·lecció i per això no me'n recordo, i tampoc és així!”. Estava enfadada amb sí mateixa per aquest oblit imperdonable. Al final hi va caure!. Ostres, ostres, ostres!!! Era ell, era ell!!! Era en Yuri que li va dir que estava molt nerviós per aquella trucada. La Raquel va mirar de tranquil·litzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt, molt contenta després de tant de temps, que ho considerava un acte de valentia per la seva part, que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses. 


En Yuri li va explicar que havia estat anant cap aquí i cap allà, també a Ucraïna, que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio" a Madrid amb els títols i els post graus però ara tenia un contracte -que no era cap meravella però era un contracte de debò-  en un centre de salut de Catalunya i... que la volia veure. La Raquel tremolava d’emoció. 


Durant una setmana la va trucar diverses vegades tan tendre i entranyable que a ella li semblava estar en un núvol; se sentia única ("You are the one", com deia la pel·lícula). Encara no s’ho podia creure! Era com si les forces còsmiques s'haguessin aliat al seu favor. No hi havia dubte, es tractava d'un procés telepàtic, que no es pot confondre amb un desig; la percepció és completament diferent, perquè en aquests casos l'altra persona també hi està implicada activament, per això coincideix i es produeix. La Raquel va sentir renéixer quelcom molt profund dintre seu. Després de quatre anys des d'aquell trencament que l’havia deixat tan afeblida i d'una més que difícil remuntada, ara bé que es mereixia un somriure de la vida. En Yuri li va dir que la vindria a trobar per a que li ensenyés l'idioma i més coses..., deia.




Els immigrants amb pocs recursos, ja se sap, en tots els àmbits i en tots els països són carn de canó fins que amb el temps i perseverança es fan un lloc, per tant, amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, van quedar per trobar-se a la tarda de dijous de la setmana vinent que ell aniria a Barcelona. La Raquel es va passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornt, i havia vingut a buscar-la a ella!


 Tot era massa bonic, però, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó, en el transcurs del dimarts anterior a la trobada la Raquel va tenir una mena de desassossec que li va recórrer tot el cos com si presentís que alguna cosa no anava bé.  Efectivament, el vespre d’aquell dimarts en Yuri la va telefonar aquesta vegada per a dir-li que l'havien avisat de repent per a un contracte molt llaminer de dotze mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar atesa la seva situació a Espanya i que se'n anava, que ho sentia en l’ànima però havia de marxar. I havia de preparar l'equipatge perquè marxava just l'endemà, dimecres al matí, amb l’amic de Sant Petersburg que l'havia avisat, així que ni tan sols es podrien veure però tornaria uns dies a l’estiu...



  Li va caure l'ànima als peus i la va envair una profunda tristesa, gairebé arrenca a plorar. Li va dir adéu i bona sort, quina altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena de debò i li preguntava: “Per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol o l'agost", com traient-li importància. Insistia en que tornaria, li deia que ella era una dona forta, que guaités les estrelles com quan eren al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. La Raquel assentia calladament des de l’altra banda del telèfon amb els ull negats i un nus a la gola, i un fil de veu a causa del desencís i la pena. I en Yuri va marxar, un altre cop.



Però ella no podia evitar pensar que aquesta vegada la tornada ja no seria i que
, ara sí, aquí s'acabava tot. 

Mil reflexions, mil contradiccions, mil  preguntes sense resposta:

-“Ni tan sols conec el seu nom sencer ni tinc forma de saber si el que m'ha explicat és cert o ha estat una fugida...  una cosa així no s'improvisa d'avui per demà, hom no se'n va del país de repent, oi? ... em sembla... o si...

“Per què, després de tant de temps, una persona es recorda d'una altra i pot parlar amb tanta passió si no és que li interessa de debò? En els amors ocasionals són mínims els que han deixat una petjada suficient que romangui a la meva memòria més enllà d'un parell de mesos... Aquest cop jo estava disposada a viure aquest regal que se'm presentava amb tota la intensitat tot i el risc que comportava, perquè me l’he cregut. Jo, que estic feta de ferro forjat i que em creia invulnerable” 



Està vist que amb els sentiments ni els anys ni l'experiència serveixen de gaire... L'amor, quina bogeria que trasblasa les nostres vides! Ens il·lumina o ens enfonsa en la foscor.