martes, 12 de abril de 2016

L'homenet de Siem Riep




 L’home era menut, quasi escarransit, em recordava a Cantinfles i com aquest, no semblava massa espavilat però s’esforçava per quedar bé, més ben dit, per acontentar en el possible la tropa de turistes que l’agència li havia assignat.

Era cambodjà i ens havia d’acompanyar durant tot el trajecte  que faríem per aquell país inundat des de Phnom Penh fins a Siem Riep on es troben el imponents temples d’Ankor Wat , Ankor Thom o el Temple Bayon (aquell de les cares tan grans).

 No recordo el seu nom. Al capdavall, qui es recorda dels noms dels guies?  Els guies de turisme ens expliquen tot allò que cal saber del lloc que visitem, tenen cura de la nostra seguretat, ens acompanyen als hotels, ens recullen a l’aeroport i ens hi tornen a deixar quan marxem, i en acabar aquesta feina s’esvaeixen. És com si mai haguessin existit. No obstant aquesta vegada per a mi va ser diferent, així que li posaré un nom que és ben significatiu en la llengua jemer. Li diré Sek Chandah.

Sek Chandah parlava i parlava amb bona voluntat i somreia quasi sempre, però no semblava tenir molts coneixements ni molta erudició sobre els vestigis i les civilitzacions antigues del seu país, i la gent del grup semblava escoltar-lo només de passada, com una veu que se sent de lluny per omplir un vuit. Jo m’asseia sola en un punt mig d’aquella tartana d’autocar on anàvem encabits els setze i m’abstreia guaitant a través dels vidres que la pluja insistent mullava sense pietat, deixant-me bressolar pel sotragueig causat pel mal estat de la pista plena de clots i tolls.

Però heus aquí que en un moment donat del trajecte a Sek Chandah li va sobrevenir un atac de sinceritat i la imperiosa necessitat de fer una confessió pública. I va començar a relatar-nos la seva història. Em vaig posar alerta i vaig parar atenció:

Corria la dècada dels 60 del segle passat quan va començar la bogeria jemer a Cambodja. El  1975, quan Sek Chandah tenia 17 anys, Pol Pot, el genocida, va decidir que calia un canvi radical de model de vida i una reubicació de la població del país. D’un dia per l’altre, va ordenar evacuar Phom Penh, buidar d’habitants la capital per a dirigir-los a zones rurals on s’establirien en camps de treball i s’educarien en un nou sistema de producció basat en agricultura i en el ‘no-pensament’. Quedaven de sobte abolides les escoles, la moneda,  el mercat i qualsevol tipus d’estructura urbana, i va fer matar –no sense tortura prèvia i sense judici- tots els  intel·lectuals, metges, advocats, artistes i aquells que no combreguessin sense fissura amb la seva doctrina.



Així les coses, Sek Chandah i la seva família es van veure obligats a fer el camí a peu cap un lloc indeterminat on passarien la resta de la seva vida servint al país, a qui havien d’estar molt agraïts. Arribats a l’emplaçament que els havien assignat, els jemers rojos van designar arbitràriament les feines que cadascú havia de fer i a ell li va tocar tenir cura d’una vaca. Cada dia al matí hauria de marxar amb ella cap a la muntanya per pastar i a la tarda hauria de conduir –la de tornada al campament. Amunt i avall, de moment, aquest era el pla. Menjar poc, ell, no la vaca.

Però com que les persones decidim i la vida fa el què vol, resultà que un dia en que Sek Chandah devia estar més distret de l’habitual,  la vaca es va extraviar. És a dir, en un moment donat, la perdre de vista... Mirava al seu voltant, mirava més lluny i la vaca no es veia enlloc.


Es va espantar, i molt, i un calfred li va recórrer l’espinada. De cap de les maneres no podia tornar sense la vaca; li anava la vida. La va buscar muntanya amunt i muntanya avall, per tots els marges, fins que es va fer de nit. I va continuar buscant quan ja no es veia res ni a un pam de nas, desesperat, fins i tot va caure en clot on, segons va afirmar, hi havia cadàvers... No va trobar la vaca.

Tenia moltíssima por i per aquest motiu li va passar pel cap que havia d’escapar-se, perquè l’alternativa era una execució sumaríssima a mans dels seus botxins que no atendrien a res de res per molt que s’hi esforcés. Però llavors va pensar que si  s’escapava, si abandonava les seves obligacions, els jemers rojos s’acarnissarien amb la seva família per culpa seva i a ell, tot i havent-se salvat,  els remordiments l’haurien perseguit per sempre. Així que va decidir tornar i assumir les conseqüències, fossin les que fossin.

Resignat al pitjor, va arribar al campament on, oh sorpresa!, la vaca l’esperava just davant de la seva cabana. Es veu que s’havia cansat de pastar i havia tornat sola, xino xano. I ell va conservar la vida, si més no per un temps més.


El 1979, quan va caure el règim de Pol Pot i el poble cambodjà va ser ‘alliberat’, Sek Chandah va tenir l’oportunitat d’anar a Cuba, on anaven a formar-se i aprendre el castellà la gent dels països que havien caigut sota l’òrbita soviètica, tot i que no havia estat el cas de Cambodja. I cap a L’Havana, doncs, a veure si ens refem de la fam i la misèria.

Allà es va trobar amb altres paisans amb tan poques llums com ell i malvivia en un pis mig enrunat als afores però acollit en la desgràcia col·lectiva. Al mateix edifici, també hi vivien uns africans pertanyents a països (no recordo si va dir Angola o Moçambic...) que simpatitzaven  amb la causa comunista. Una bona barreja, vaja. El cas és que els cambodjans tenien els seus costums i els africans uns altres de ben diferents que no sempre s’avenien, de manera que a vegades hi havia baralles tot que la sang mai arribava al riu.

En certa ocasió, però, ens va explicar Sek Chandah, els cambodjans van decidir preparar no sé quina mena de menjar en que calia posar la carn estesa dalt la teulada a sol i serena durant uns dies. Evidentment, la carn es va podrir i feia una pudor insuportable com si haguessin matat algú i haguessin amagat el cos. Això va provocar una altra baralla descomunal amb tot el veïnat i aquest cop sí va haver d’intervenir la policia. Els uns s’acusaven als altres i cadascú en la seva llengua, no hi havia forma d’entendre’s. Van muntar un sidral... La policia al final va concloure que la culpa era dels africans;  els van detenir a tots i els van expulsar de Cuba acusats de pràctiques caníbals. Els cambodjans ja s’adonaven que l’havien feta molt grossa, però van decidir callar per evitar conseqüències pitjors per a ells, cap volia per a res del món tornar a Cambodja. Mala sort pels africans.

També va explicar Sek Chandah que a L’Havana es va enamorar d’una cubana amb qui va tenir una filla. Però com que ell era estranger no s’hi podia quedar eternament en aquell país, un dia va haver de retornar a Cambodja deixant la dona i la filla, perquè la cubana no va voler abandonar l’illa caribenya.  Ell ens ensenyava la fotografia de la nena emocionat i amb gran enyorament, mentre els ulls li espurnejaven. Em va commoure, de debò que em va commoure.

I vet aquí un altre fet inexplicable.  La gent del grup es pot dir que se’l  prenia a conya i fins i tot n’hi va haver que es va indignar: “¿A mí qué me cuenta con ese rollo que ni me va ni me viene? Eso es cosa suya y solo le importa a él. Yo lo que quiero saber es el año que se construyó Ankor!”. Curt i ras, com si això no surtís a les guies. Em va er una ràbia!

A mi aquella em semblava una història del  nivell d’epopeia i, veritat o mentida, jo me la vaig creure. De repent, que lluny em vaig sentir d’aquell grapat de turistes dels collons que, a més, tenien la gosadia d'anomenar-se 'viatgers'! Cert que jo també ho era, de turista, però no d’aquella manera. Si visites un país estranger i no t’importen les persones, ja pots plegar i quedar-te a la piscina de qualsevol hotel d’aquells que has de portar el braçalet de plàstic al canell.


Han passat anys des de Sek Chandah ens la va contar, i com que la memòria es feble –i abans no arribi l’Alzheimer- hauria estat  imperdonable per la meva part si alhora jo no l’hagués deixat escrita pels que vindran.


                                                                    

jueves, 22 de octubre de 2015

La mala herba també mor


 El director ens havia convocat a una reunió  a les 08:00 am i no s’hi valien excuses; calia assistir, sí o sí. Ni que t’haguessis quedat vídua aquell mateix matí o uns vàndals t’haguessin cremat la casa la nit abans, hauria estat un assumpte menor en comparació amb la transcendència del que ens volia dir.  

Alguns hi vàrem arribar mitja hora abans per intentar copsar informació prèvia, si algú la tenia. Gest inútil, ningú sabia res, així que en arribar l’hora de la trobada amb el director, tots estàvem a la inòpia amb uns ulls esbatanats per l’ansietat i la preocupació. No havia passat mai que es convoqués el personal de categories inferiors per a explicar-nos res, i molt menys per a demanar-nos opinió. Murmuri generalitzat... Pintaven bastos.

A les 08:01am -o sigui, amb retard per part seva- va travessar el passadís de la sala d’actes com una exhalació removent l’aire amb el seu impuls i, dirigint-se fins a la taula dalt de l’escenari, va deixar caure amb estrèpit un munt de carpetes farcides de documents. Bon efecte teatral.  Al seu darrere el seguien apressats els quatre consellers llepaculs habituals i... això és important, dos homes més (homes, naturalment) amb cara de bastó a qui ningú no coneixia.

El director era un home imponent, sobre tot pel que feia al seu volum. Era alt i gros, més ben dit, gras, amb la cara com la roda d’un camió i una papada que li arribava als genolls; les dents tacades de tant fumar. I una panxa amb una cintura que devia gastar la talla 206 i encara semblava que l’americana li tibava malgrat ser confeccionada a mida. Francament, no era agradable a la vista i amb això no em vull pas carregar les persones grasses, no. Si la seva fesomia hagués estar afable i la seva personalitat conciliadora en comptes de ser un pocasolta escanyapobres, la resta no hauria tingut importància, però la combinació de tants factors negatius em feien venir basques només de mirar-me’l.

Va donar ordres d’engegar el projector i allà anava passant les diapositives d’un ‘power point’ amb gràfics i més gràfics, quadrícules i fletxes, explicant grandeses seves i de l’empresa i aprofitant per engaltar-nos que teníem una gran sort per treballar-hi.  Sort? Sort de què? Vaja, quasi venia a dir que hauríem de pagar per treballar; exigència i control tot el què vulguis, però el reconeixement i els sous tampoc eren per llançar coets, si més no, com els d’altres bancs o ex empreses del sector públic que ja se sap que quants més calers remenen, menys te’n volen pagar. Al capdavall, nosaltres ben bé que els traiem les castanyes del foc, corre-m’hi tots dia sí dia també a causa d’una pèssima gestió que només es fixa en la butxaca dels de dalt. Per tant, jo no sé veure on juga aquí el factor sort.


Quin avorriment! Emprant una retòrica desconeguda, d’una cosa se’n anava a l’altra i curiosament no cridava sinó que ho deia amb un to de veu lineal de perdona vides que encara resultava més irritant. Ja portàvem més de dues hores veient cinema dolent i escoltant bajanades sense arribar al fons de la qüestió. És a dir, què hi fem aquí? I què passarà? I com se’ns pagaran les hores extres que haurem de fer per enllestir la feina que ara no estem fent, però que s’ha de fer. Sort, ha dit?

Al final, el veredicte: curt i ras, més de la meitat de la plantilla havia d’anar al carrer. I després de tanta xerrameca, no va ser ell qui ens donés la notícia sinó un d’aquells gossos a qui no coneixíem (el director tenia cara però no pebrots). Només calia decidir qui i quants dels presents érem prescindibles. Collons! Segur que em tocava a mi... I mira que m’agradava poc treballar allà, però aquesta maleïda crisi et tira la dignitat per terra.


Acte seguit, amb el cap cot i llançant improperis interiorment, passa cap a la taula i acaba el què estaves fent, que si no t’espaviles te’n vas al carrer de pet i sense la indemnització... Quin panorama més xungo!


Aquella mateixa setmana, m’havia cridat al seu despatx per fotre’m una escridassada d’aquí t’espero. Injusta i amb mala baba, val a dir. El cas és que una tarda en que els companys ja havien plegat, jo estava sola a l’oficina intentant trobar un rebut inscrit a l’Excel com a pagat però no hi havia l’efectiu a caixa;  jo no sabia si era una errada culpa meva o de qui, però havia de trobar el desllorigador no fos cas que m’acusessin d’embutxacar-me els diners. Atabalada com estava, va entrar el cap de personal que encara rondava per allà i se’m va asseure al davant  –ja tremolo...-.  Curiosament no em va reprendre sinó que em va fer una proposta avantatjosa per a mi consistent en anar com a hostessa en nom de l’empresa  a la trobada anual del sector que tindria lloc just el proper diumenge;  es veu que aquest any no havia trobat cap voluntària més eixerida. No em pagarien ni cinc perquè l’empresa estava en hores baixes, com s’ha vist, però em donarien festa quan jo ho necessités. De les 9 del matí fins a les 9 del vespre eren dotze hores i com que en ser dia festiu comptaven doble, resultarien ser-ne vint-i-quatre; per tant, com que una jornada laboral té 8 hores, podría absentar-me d'aquella maleïda oficina durant tres dies, tres, sense haver de donar explicacions. Cobraria el quilometratge pel desplaçament i el dinar. Home, no estava malament i considerant que aquell diumenge no tenia plans i que ja em veia menjant-me els mocs, vaig acceptar.  

La cosa era prou clara, oi? Doncs no, no ho era.  Al cap d’uns dies en que tota la paperassa va córrer d’un departament a l’altre, el director es va assabentar de la meva aventura ‘extramuros’ i em va fer pujar al seu despatx per a demanar-me explicacions sobre el fet. Em va advertir que jo havia anat a una missió sense el seu consentiment i que quan gaudís de les hores que m’havia guanyat anirien a càrrec del meu lloc de treball habitual, això significava que havia violat el meu compromís amb el departament a qual jo estava assignada i també amb ell. Apa noi, aquesta sí que és bona! Si el cap de personal va trobar una secretària de gama baixa com jo i li "demana ajuda voluntària per una tasca que no pot resoldre amb ningú més", què li havia d’haver respost ? Haig de suposar que els dos mandamassos  ja s’ho han parlat abans i que hi estan d’acord, diria jo. Estava estupefacta, no m’ho podia creure!

El primer rampell va ser de plantar-li cara i dir-li que s’ho faci mirar i que li demani explicacions al cap de personal que ha estat d’ideòleg de l’assumpte, a mi què m’explica?  Però no ho vaig fer. Vaig intentar justificar-me i explicar-li com havien anat les coses, però ell, morrut i tibat com un cagarro, inclinant-se sobre la taula i assenyalant-me amb l'índex amb actitud amenaçadora, apuntant-me entre ull i ull va asseverar : “Que no es torni a repetir!!!” . Tot seguit repenjant-se a la gran poltrona darrere de la taula em va fer el somriure sarcàstic dels que se saben segurs en el poder: “No pateixi, no es repetirà”.  I, sobtadament condescendent, em va acompanyar cap a la porta passant-me el braç per la cintura, sentint jo la pressió dels seus dits sobre la meva pell... Vaig sortir del despatx amb la cua entre les cames morta de por i de fàstic i a punt de plorar sense haver entès de quina mena de deslleialtat se’m acusava.  

Ara que si m’acomiaden, no, que no es tornarà a repetir...

.....................

Ha passat un any i ja no treballo a l’empresa. Els dos homes gos van fer la seva feina i em van fer fora al mes següent de passar-nos ‘power point’. De fet l'empresa va tancar al cap de mig any. 

Els primers  mesos d’estar a l’atur anava ben perduda; jo no tinc una carrera  universitària, tot i que em fa l’efecte que ni que l’hagués tingut... Això sí, tinc una certa gràcia en qüestions d’art: dibuixo i tinc traça amb els pinzells, faig restauracions d’objectes i mobles, tinc sentit de l’estètica, sé cosir... aptituds que a priori no sembla que hagin de servir gaire per guanyar-me la vida folgadament. Però ves per on vaig llegir un anunci a les ofertes de treball del diari en que una funerària buscava un maquillador per als difunts, un ofici més ben pagat del què m’hagués pogut imaginar. O sigui que aquí em teniu i actualment em dedico a això i no m’ho passo malament, ans el contrari, ho trobo força creatiu i quasi es pot dir que frego l’excel·lència. A més, els difunts no m’escridassen i la feina és segura. Tothom sap que en qüestions d’escombraries, el sexe o la mort no hi ha crisi i les possibilitats són infinites perquè sempre n’hi haurà. Només has de intentar no pensar-hi...

......................


Fa poc que el director va traspassar. És a dir, va deixar el món dels vius, res a veure amb el negoci. I ho va fer d’una manera ben peculiar, si més no, a l’alçada de la seva potent personalitat.

Un dia com molts altres, va anar al club exclusiu que freqüentava . Un club on els socis són uns homes benestants podrits de diners que es troben per xerrar, fer negocis, especular... i per intrigar políticament. Allò que se’n diu un grup de pressió en el qual no hi forma part qui vol sinó que ha de ser escollit per unanimitat de la resta dels membres. He dit unanimitat, no majoria absoluta. Atesa la seva idiosincràsia, doncs, podem concloure que està format per un nombre ben limitat de socis. La seu de club està en un edifici singular, un antic palauet rehabilitat on es veu que hi ha la decoració i els luxes més primmirats: lounge-bar, restaurant, cambrers i subalterns uniformats, diverses sales de reunions, cava de fum, gimnàs, zona d’aigües, solàrium, piscina...  de tot i força només per als socis, homes, és clar.

Es veu que aquell dia després de dinar va sentir la necessitat d’aïllar-se en sí mateix i en comptes d’anar a fer una becaina ben repapat en una butaca a la sala del fum, i va decidir anar a la sauna. A aquella hora no hi hauria ningú i per tant no es veuria obligat a conversar, que ja tenia la llengua cansada, cosa rara. Però, ai las! La fortuna i la vida com es giren quan menys t’ho esperes!  Sembla que es va marejar, va perdre el coneixement i va caure rodó. Devien de ser quarts de dues quan hi va entrar i van passar una, dues, tres hores... No va ser fins a un quart de sis de la tarda que dos socis també van anar a la sauna. Van intentar obrir la porta però alguna cosa els ho impedia i van donar l’avís a recepció que, al seu torn, va avisar a als de manteniment.  En menys de deu minuts, dos homes baixets i quadrats d’aspecte rústic, enfundats en una granota blau elèctric, van entrar al santuari on aquell parell esperaven asseguts en unes gandules de l’avantsala amb les seves vergonyes cobertes per estretes tovalloles. Els rústics van empènyer i empènyer suant de valent i de mica en mica la porta va anar cedint. I un cop oberta, sorpresa! El munt de carn que era director estava recargolat al terra completament despullat i encara més inflat. I el més macabre: havia quedat cuit!!! Exacte, cuit com un garrí fet al forn. La feinada que van tenir els operaris per treure’l perquè se’ls desfeia con si estigués a punt de menjar.

Haig de reconèixer que vaig fer una bona feina donades les circumstàncies i l’estat del cadàver. Res, però, que no es pogués solucionar amb dos dits de maquillatge i una mica de coloret a les galtes.

 
 
Al final l'odre del director s'ha complert absolutament aquella situació no s’ha tornat a repetir, ni per la meva banda ni per la seva. I ni que ho volguérem.
                                 
                                                                                                          

domingo, 26 de julio de 2015

Un instant



L’últim instant, de l’última hora del darrer dia
els meus dits tremolosos gairebé et podien tocar.

El desig m'accelerava el batec per la imminència
del teus llavis i el teu escalf.

De sobte... l’inesperat.

T’esvaeixes com la boira mar endins,
i jo, les mans alçades i els braços buits.


 R.dC

jueves, 18 de junio de 2015

Uniformades





Assegudes al vagó del tren de rodalies, jo me la mirava de reüll. Era una noia alta amb unes sabates de taló massa clàssiques per al seu estil, que s’intuía ben diferent. Molt guapa de fesomia malgrat que només la podia veure de perfil, ja que ella estava als seients de l’altra banda i amb el passadís entre mig. Lluïa una cabellera llarga, llisa i brillant que feia caure cap a un costat donant-li un aspecte eteri de model de passarel·la. Ulleres Ray Ban d’aviador, iPod i cascos per escoltar música amb aire distret, i una bossa negra de penjar com la d’un executiu. Fins aquí, res a dir.

Mentre me la mirava, em vaig anar  fixant amb la resta de la resta de la indumentària. La noia portava uns pantalons anodins de tall recte color blau marí, amb pinces i cinturó de cuir negre. La camisa de polièster blanca, tres canes gran, sense faiçó, ficada per dins dels pantalons i amb galons daurats i vermell sobre les espatlles. Una corbata llisa també de color blau marí que no duia justada al coll en aquell moment, però sí fixada amb una agulla daurada on hi havia un escut corporatiu que no vaig aconseguir distingir.

De primeres vaig pensar que potser la seva feina consistia en ser ordenança d’alguna administració pública de categoria, de les que encara utilitzen uniformes de general per als subalterns, però en el tram que recorre aquella línia de rodalies no n’hi ha cap i en tot plegat alguna cosa no m’encaixava... Llavors, quan la vaig veure dreta disposant-se a baixar del tren justament a l’Estació de Sants, em vaig adonar que ben bé podia ser pilot d’aviació (o membre de la cabina de pilotatge, no pas hostessa) i anava cap l’Aeroport del Prat, i així s'explicava aquesta mena de vestimenta.

De tota manera haig de dir que, malgrat que és poc adient als temps presents, l’estil del vestit en sí mateix no em molestava;  allò que realment em va indignar era veure aquella dona -o una dona- vestida d’home per imperatiu laboral.  Ja fos per deixadesa dels seus superiors o de qui tingués la responsabilitat de proveir de vestuari els seus empleats, era clar que en la seva seguretat masculina ni se’ls havia passat pel cap que una cosa així humilia, que anar públicament vestida d’aquesta manera ens fa sentir vergonya.

Ningú no discuteix que la forma del cos femení és diferent de la del masculí i que tohom té dret a sentir-se bé amb sí mateix. Així doncs, quina mania encara i quina  manca de respecte és voler posar a una dona un vestit amb les formes d’un home! Es posarien els homes una faldilla o una samarreta de tirants amb floretes i puntetes? pregunto. Oi que no? Doncs per què ens volen fer sentir tan malament a les dones amb uns guarniments que no ens pertoquen? Quelcom similar passa també massa sovint amb les dones policia, les que fan seguretat, les que vigilen els parquímetres... Pot ser és una qüestió de costos:  tothom amb el mateix uniforme i talla única, apa, que serà més barat.

El mateix vestit que portava la noia pilot es podria adequar sense cap problema a la faiçó femenina (que no vol dir de formes provocatives. Això seria un altre insult). Continuaria esssent lleig, però al menys seria respectuós. 


lunes, 19 de enero de 2015

REM





Caminava descalça per l’ampla avinguda deserta. 

Anava despentinada i duia posada aquella camisa horrorosa que la feia sentir tan lletja.

Es feia fosc i no lluïa ni un llum.

Ja era negra nit i es no veia res ni a un pam de la cara, per això caminava dubitativa, molt a poc a poc a poc, a les palpentes però no es volia aturar. Havia d’arribar com fos.

De sobre va sentir una presència que la va inquietar. No veia res.

Va sentir la presència a tocar i va entrar en pànic.

Va empunyar la daga i la va clavar amb força sense veure-hi, sense saber del cert si havia encertat o no.

Els llums es van encendre tot d’una. Era al passadís de casa seva i va veure com l’home estava ferit en un costat. Sagnava.

Ella no va abaixar la guàrdia, mantenia ferma la daga en direcció a ell agafant-la fort amb les dues mans per assegurar-se que no tremolaria ni li cauria a terra si ell es decidia a atacar-la: “Ves-te’n!”

L’home es resistia a marxar. Mantenia la mirada clavada en els seus ulls i somreia amb un somriure pervers: “Tornaré...”

“Ves-te’n, ara mateix!!!”, va cridar embogida fent un gest com si li volgués clavar una altra ganivetada.

Ell, lentament, va sortir a l’escala prement-se la ferida amb la mà, sense donar-li l’esquena ni abaixar la cara.

Ella va tancar la porta tot seguit. Per un moment es va sentir segura.

El pany, però, estava trencat i la porta s’obria. Ho tornava a provar d’una altra manera, però la porta continuava obrint-se. Així qualsevol podia accedir al pis, ell també quan es guarís. No l’havia matat i per tant podia tornar quan volgués.

La gent del seu voltant la ignorava, tothom restava indiferent quan els ho explicava. Llavors es va adonar que la visió se li ennuvolava per moments, perdent definició, enfosquint. Se sentia desemparada.

Però una noia amable prement-li la mà li va dir: "Truca de seguida el teu serraller i veuràs com t'ho arranjarà en un no res". El rostre se li va il·luminar i va pensar: “És clar, com és que no se’m ha acudit?”

Va agafar el telèfon mòbil per a fer la trucada immediatament però el botó de contactes no hi era, havia desaparegut de la pantalla i no podia trucar-lo perquè no se sabia el número de memòria. No veia la forma de contactar amb ell.

Va tornar a entrar en pànic.

L’amiga, afectuosament, li va prendre el telèfon dels dits i li ho va mostrar: “Veus? El botó és aquí. No passa res, és que l’han canviat de lloc”.

Es va tranquil·litzar. Ara sí que hi havia possibilitat de solució i la porta es podria tancar.



La fase REM va acabar i va caure en un son profund... A l’endemà l’home era mort.